Estudis de dispersió atmosfèrica: quan són imprescindibles i com es fan correctament
Si el soroll és l’impacte ambiental més oblidat fins que apareix, la qualitat de l’aire és l’impacte més difícil de defensar quan es qüestiona. Una xemeneia mal dimensionada, una font difusa no avaluada o un model de dispersió fet amb dades genèriques poden convertir-se en el motiu pel qual una autorització ambiental es paralitza, una llicència ambiental es denega o una activitat ha de modificar el seu règim d’operació.
L’estudi de dispersió atmosfèrica és l’eina tècnica que avalua, abans i durant l’operació d’una activitat, com es comporten les emissions a l’atmosfera des del seu focus fins al receptor sensible. Aquesta guia respon a les preguntes que ens plantegen més habitualment indústries, promotors i administracions: quan cal, què inclou, com es fa correctament i quins errors són els més freqüents.
Quan cal un estudi de dispersió: marc legal
A nivell estatal, la Llei 34/2007 de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera i el Reial Decret 102/2011 sobre la millora de la qualitat de l’aire estableixen els valors límit d’immissió, les obligacions de control i el marc per a la modelització atmosfèrica. La transposició de la Directiva d’Emissions Industrials (DEI) i el règim d’Autorització Ambiental Integrada (AAI) afegeixen requisits específics per a les instal·lacions sotmeses a IPPC. A Catalunya, la Llei 22/1983 de protecció de l’ambient atmosfèric i les seves actualitzacions complementen aquest marc.
En la pràctica consultora, un estudi de dispersió atmosfèrica és imprescindible en sis supòsits:
Tramitació d’AAI o llicència ambiental per a activitats incloses al catàleg d’activitats potencialment contaminants de l’atmosfera. L’estudi forma part inseparable de la documentació tècnica.
Declaracions d’Impacte Ambiental (DIA) de projectes amb focus emissors significatius: centrals tèrmiques, plantes de biomassa, cimenteres, plantes químiques, gestió de residus, EDAR amb tractament de fang.
Modificacions substancials d’activitats existents que impliquin nous focus emissors, canvi de combustible o augment de la capacitat productiva.
Avaluació d’olors industrials, especialment en sectors agroalimentari, gestió de residus, depuració d’aigües, indústria química i ramaderia intensiva.
Estudis de qualitat de l’aire en planificació urbanística i en zones declarades sensibles per superació de valors límit.
Defensa tècnica davant reclamacions o queixes d’administracions o veïnatge per immissions percebudes o documentades.
Tipus de models i quan correspon cadascun
Els estudis de dispersió no són tots iguals. La tipologia depèn de l’orografia, la magnitud de l’activitat i el receptor a avaluar:
Models gaussians (AERMOD). Són els models de referència regulatoris a Europa i Espanya. Adequats per a fonts puntuals, orografia simple a moderada i distàncies de fins a 50 km. És el model més utilitzat en AAI i DIA.
Models lagrangians (CALPUFF). Recomanats per a casos amb topografia complexa, condicions meteorològiques variables o distàncies superiors. Més precisos però també més exigents en dades d’entrada.
Models CFD per a entorns urbans. Per a avaluacions en àrees urbanes denses on els edificis modifiquen significativament la dispersió. Útils en projectes integrats en teixit urbà.
Models específics d’olors. Combinen modelització de dispersió amb dades olfactomètriques (unitats d’olor europees, ouE/m³). Imprescindibles en sectors amb emissions oloroses.
Com es fa correctament
Un estudi de dispersió rigorós es construeix sobre quatre pilars: caracterització precisa de tots els focus emissors (puntuals i difusos, amb cabal, temperatura, velocitat de sortida i composició real), dades meteorològiques representatives d’almenys un any complet de la zona (preferentment d’una estació pròxima o reanalitzades), modelització computacional amb el programa adequat al cas, i comparació amb els valors límit d’immissió establerts normativament per a cada contaminant.
El resultat habitual és un mapa de concentracions d’immissió en l’àrea d’influència de l’activitat, amb identificació dels receptors sensibles (habitatges, escoles, hospitals, espais naturals protegits) i avaluació explícita del compliment per a cada contaminant regulat: NOx, SO₂, PM10, PM2.5, COV, metalls pesants, olors.
Cinc errors freqüents
Aquests són els errors que per experiència més invaliden o debiliten un estudi:
Dades meteorològiques insuficients o no representatives (estació massa llunyana, sèrie temporal massa curta, dades mal corregides).
Ignorar la topografia local, especialment en zones de relleu accidentat on la dispersió real difereix substancialment del cas pla.
Fonts difuses no avaluades (emissions fugitives de processos, emmagatzematges, equips no canalitzats), que sovint són les que generen més immissió a curt abast.
Modelitzar només condicions mitjanes, oblidant els escenaris desfavorables (calmes, inversions tèrmiques) que determinen els valors màxims d’immissió.
No incloure els pics curts ni les emissions intermitents (engegades, parades, manteniments), que en alguns sectors són les que generen més queixes.
Què s’obté amb un estudi de dispersió ben fet
Un estudi de dispersió correctament executat aporta tres resultats tangibles: autorització ambiental defensable davant l’administració amb totes les garanties tècniques, dimensionament òptim de xemeneies i sistemes de tractament (sovint més econòmics si es decideixen amb model que sense), i base tècnica documentada per defensar l’activitat davant reclamacions futures.
A auma auma acompanyem indústries, promotors i administracions en la modelització atmosfèrica completa, des de la caracterització de focus emissors fins al disseny de mesures correctores. Si vols aprofundir en la dimensió tècnica de l’avaluació ambiental, et recomanem llegir també el nostre article previ sobre estudis acústics, que aborda el seu equivalent en matèria de soroll.