Cada cop que ens arriba un encàrrec de descarbonització industrial, el client sol portar la resposta abans que la pregunta. "Volem electrificar el procés." "Estem valorant hidrogen." "Hem sentit a parlar de captura de CO₂." Totes tres opcions són tecnològicament viables i totes tres poden ser la correcta — però no per al mateix procés, no al mateix moment i no amb el mateix business case al darrere.
El problema no és la tecnologia. És l'ordre amb què s'ha arribat fins a ella.
La pregunta que es fa primer condiciona totes les que vindran
Un director de planta que arriba amb "volem hidrogen verd" està, sense saber-ho, excloent les tres o quatre opcions que probablement li haurien sortit més barates. Perquè la pregunta ja porta implícites moltes decisions: la font d'energia, la temperatura del procés, el nivell d'inversió i, sovint, un calendari que la realitat no acompanya.
El Clean Industrial Deal europeu i el PNIEC 2023-2030 espanyol han posat recursos i terminis sobre la taula per totes tres vies. Però cap document regulatori diu quina és la bona per a la teva planta. Això es decideix al balanç energètic de cada procés, no al pla estratègic.
Primer: eficiència i electrificació del que ja es pot electrificar
Abans de parlar de vectors nous, el mètode comença per el que es pot reduir sense substituir res. Això vol dir:
- Tancar el balanç energètic amb la mesura que ja hi ha (comptadors existents, sèries de factura)
- Identificar consums evitables (fuites d'aire comprimit, calor residual no recuperada, operacions en buit, qualitat de servei sobredimensionada)
- Avaluar l'electrificació directa dels processos de baixa i mitjana temperatura (fins a ~200 °C): bombes de calor industrials, calderes elèctriques, resistències
- Dimensionar la generació renovable in situ amb la corba de càrrega real, no amb la mitjana anual
Només un cop això és resolt — o descartat amb números — té sentit obrir la conversa sobre hidrogen o captura.
Hidrogen: no és "l'elèctric per a processos que no es poden electrificar"
L'hidrogen renovable té un cost energètic de producció alt (típicament 50-55 kWh elèctrics per kg H₂) i una densitat energètica volumètrica baixa. Això el fa competitiu allà on l'electrificació directa no funciona i on la molècula aporta valor com a reactiu, no només com a vector energètic.
El seu encaix tècnic clar és en:
- Processos d'alta temperatura (>500 °C) on la bomba de calor no arriba
- Reducció directa (DRI en siderúrgia, substituint carbó de coc)
- Síntesi química (amoníac, metanol, refineries) on l'H₂ ja es consumeix
- Transport pesant on la densitat energètica per volum importa
El marc regulatori europeu — RED III i els actes delegats sobre hidrogen renovable — exigeix addicionalitat, correlació temporal i geogràfica per considerar l'H₂ "renovable". Això té conseqüències directes al CapEx: no és el mateix projecte amb o sense PPA dedicat.
Captura: només quan les emissions són inevitables i concentrades
La captura de CO₂ és la via més cara i la que més infraestructura externa requereix (transport i emmagatzematge). Té sentit tècnic en:
- Emissions de procés inevitables (ciment, calç, procés químic específic) on la molècula no ve de la combustió
- Grans focus concentrats amb corrent de CO₂ relativament pur
- Proximitat a infraestructura de transport o emmagatzematge (clusters industrials amb projecte comú)
Per a plantes amb emissions distribuïdes, baixa concentració de CO₂ al flux o lluny de hubs d'emmagatzematge, el cost per tona evitada escala ràpidament fora del business case.
L'ordre de les preguntes, en 4 passos
A AUMA ordenem la conversa així:
1. Quin és el perfil tèrmic i elèctric real del procés? Temperatura, continuïtat, estacionalitat. Sense això, qualsevol opció es defensa amb hipòtesis.
2. Què es pot eliminar o reduir sense substituir vector? Eficiència, operacions, recuperació de calor. L'estalvi més barat és el que no cal electrificar ni descarbonitzar.
3. Què es pot electrificar directament amb la tecnologia d'avui? Bomba de calor industrial, resistències, inducció. Si surt al business case, l'altra conversa pot esperar.
4. Què queda? Només ara es compara hidrogen, captura, o una combinació, contra el residu real d'emissions.
El cost per tona evitada és el que compara, no el titular
Cadascuna de les tres vies té un rang de cost per tona de CO₂ evitada molt diferent, i amb variabilitat molt alta segons el cas:
- Eficiència + electrificació directa: sovint negatiu o molt baix (<50 €/t) quan hi ha procés electrificable
- Hidrogen renovable: entre ~150-300 €/t, molt sensible al preu del PPA i a la utilització de l'electrolitzador
- Captura industrial: entre ~80-200 €/t per emissions concentrades, molt més per difoses
Qui compari aquests números al començament s'estalvia projectes que no haurien d'haver arribat a estudi de viabilitat.
El que fem
Acompanyem direccions industrials en aquesta decisió abans que es converteixi en inversió: diagnòstic del perfil energètic real, cartera de mesures prioritzada per cost per tona evitada, i avaluació honesta de quin vector té sentit per a quin tram del procés. 33 anys sense matriu ni producte a col·locar vol dir que si l'electrificació directa surt a compte, ho direm — encara que l'encàrrec vingués amb hidrogen al titular.
Si estàs preparant el pla de descarbonització de la teva planta, comença per l'ordre de les preguntes. La resposta tecnològica no és el primer pas: és la conseqüència.